Historia y evolución de la región de Girona

Història de la ciutat

Fragment de "Girona Guia del visitant". Textos de Narcís-Jordi Aragó i Joan Moreno.

Girona es troba situada en el punt més estret de la ruta històrica que travessa els Pirineus, lloc de pas qualificat alhora de darrer pont vers l'Àfrica i de primer bulevard d'Europa. En el seu entorn s'hi ha testimoniat arqueològicament la presència de l'home des de les etapes més remotes del paleolític. Per la seva situació estratègica sobre la Via Augusta, els romans hi van establir una fortificació, anomenada Gerunda, vers els anys 75 i 76 de la nostra era.

El cristinanisme es va introduir a la ciutat romana durant el segle III. Després de la caiguda de l'Imperi romà, el 476, Girona va dependre dels monarques visigots fins al 711, en què fou sotmesa als àrabs. El 785, els gironins es van lliurar a Carlemany, el qual va crear el comtat de Girona, nucli inicial de la Marca Hispànica. El 878, el comte Guifré I va unificar els comtats de Barcelona i de Girona.

El 890 es va consolidar la jueria de Girona amb una vintena de famílies hebrees instal·lades prop de la catedral cristiana. Girona era seu episcopal i capital de bisbat des del segle V. Els jueus hi van viure fins que van ser expulsats de la península, el 1492.

A partir del 1182, la ciutat va ser la primera de Catalunya a disposar d'una rudimentària organització municipal. El 1285 va tenir un paper de primer ordre en l'enfrontament de Pere II de Catalunya i Aragó amb el papa, la casa d'Anjou i el rei Felip l'Ardit de França, el qual després de sotmetre Girona a un setge rigorós, la va haver d'abandonar a causa d'una epidèmia que la llegenda atribueix a unes mosques miraculoses.

El 1348 Girona va sofrir els efectes de la pesta negra, que va causar més d'un miler de morts, però l'activitat menestral no va decaure del tot. El treball artesanal es trobava organitzat en gremis, formats per mestres, oficials i aprenents. Durant el segle XV, amb 8.000 habitants, era una de les principals ciutats de Catalunya, només superada per Barcelona i Perpinyà. El 1457 va instaurar el sistema d'insaculació per elegir els jurats que regien el municipi. Entre 1462 i 1472, durant la guerra contra Joan II, les forces de la Generalitat van assetjar la Força Vella, on s'havia refugiat la reina Joana Enríquez amb el seu fill Ferran, futur rei catòlic, que llavors tenia deu anys. La presència de la reina a la ciutat, ajudada pel bisbe i per uns quants notables, feia difícil la situació de la ciutadania, majoritàriament favorable a la Generalitat.

Durant el segle XVI, tot i no poder defugir pestes i inundacions, la ciutat va viure una etapa de prosperitat. El segle XVII, en canvi, va ser de depressió, causada sobretot per la guerra dels Segadors. Les contínues guerres d'Espanya amb França van fer de Girona l'objecte de nombrosos setges, com el de 1684 i el de 1694, que va posar la ciutat en poder del rei francès durant quatre anys. El 1705, en produir-se l'alçament a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, la ciutat se li lliurà pacíficament. El 1711, Girona va ser assetjada i presa per les tropes borbòniques de Felip V. A partir de 1789, va restar immergida en les conteses entre la monarquia hispànica i la República Francesa. Durant la Guerra Gran, el 1793, el territori gironí esdevingué un cop més camp de batalla. Durant la guerra contra les tropes napoleòniques, va sofrir els setges de 1808 i 1809, que la van immortalitzar oficialment, però que van causar la seva ruïna urbanística, la caiguda fulminant de la demografia fins a 4.500 habitants i forts desequilibris en el creixement econòmic i en la configuració social. Els francesos van ocupar la ciutat de 1809 a 1814 i li van atorgar el rang de capital del corregiment i, després, del departament del Ter.

L'any 1833, Girona va ser declarada capital de la província espanyola del seu nom. A partir d'aquella època, la proximitat del curs fluvial del Ter, desviat parcialment per l'interior del nucli urbà, va permetre que s'incorporés a la revolució industrial de Catalunya. Recuperada la cota de 8.000 habitants, va veure néixer, l'any 1843, la primera fàbrica de Catalunya de paper continu i, l'any 1857, una foneria que va alimentar els orígens de la il·luminació elèctrica de moltes ciutats de l'Estat, entre les quals Girona fou la primera a disposar d'enllumenat públic, l'any 1886.

El 1869 es va crear la Universitat lliure de Girona, successora de la primera, establerta el 1443, que havia començat a funcionar el 1572 i que va ser estroncada el 1717 per la política de repressió cultural de Felip V. Aquesta nova experiència va sobreviure fins al 1874.

A principis del segle XX, ja amb 15.000 habitants, la ciutat va viure un esclat de renovació literària i artística que la va convertir en el segon nucli cultural de Catalunya. En les eleccions municipals de 1931, enfocades com un plebiscit sobre la forma de govern de l'Estat, Girona va donar la victòria als regidors republicans. Proclamada la República, les forces d'esquerra van triomfar en les elccions generals de 1933, i les de dreta en les municipals de 1934.

A partir de 1936, Girona va patir les dificultats inherents a la guerra civil, que van culminar amb l'evacuació cap a França de 1939, quan va ser lloc de pas dels vençuts i dels que emprenien el camí de l'exili. Ocupada per les tropes del general Franco aquell mateix any, va patir la forta repressió exercida pels vencedors de la guerra, amb els traumes agreujats per les catàstrofes dels aiguats de 1940 i 1943.

A partir del 1950, amb 32.000 habitants, va iniciar la recuperació econòmica, simultàniament amb l'arribada de grans mases d'immigrants del sud de la península. El 1969 es va obrir el Col·legi Universitari, tercer intent d'establir a Girona els estudis superiors, que cristal·litzaria definitivament el 1993 amb la creació de la Universitat de Girona. L'any 1979, les primeres eleccions municipals democràtiques després de la guerra civil i de la dictadura franquista van donar la victòria als partits d'esquerra.

Tot i la seva notable expansió industrial, Girona destaca pel comerç, de vella tradició, que té el rècord de la taxa de botigues per persona més alta de l'Estat. Cruïlla de camins entre la muntanya i el mar, és també un centre de fires i mercats i la capital natural d'una zona amb atractius turístics tan sigulars com la Costa Brava i el Pirineu.